No volem TIC a l’escola

Aquí , més o menys als anys 90 es van introduir els ordinadors a les escoles.

Al principi, quan hi havia pocs equips, a l’administració li semblava bé que els fessin servir alguns profes, que eren, realment, entusiastes de la tecnologia com a motor de canvi educatiu. Però a mesura que van augmentar els equips als centres, es van anar convertint en un símbol d’estatus a les escoles.

Aleshores l’administració va haver d’intervenir, van agrupar els ordinadors en aules, van trobar i crear mestres especialitzats, van establir horaris perquè tots els nens hi poguessin anar un cop a la setmana, … ho van organitzar tot.

D’aquesta manera els ordinadors a les escoles, que inicialment eren màquines subversives, atemptaven a la divisió del coneixement per disciplines, i al fet que els infants poguessin seguir ritmes diferents i processos diferents amb resultats diversos, … van ser curricularitzats.

Els trets més subversius de l’ordinador es van anar apagant, tal i com ens va explicar Papert (1993):

  • Enlloc de desafiar les fronteres entre les diferents matèries, el van convertir en una nova matèria
  •  Com que atemptava contra la idea de programa escolar, es va convertir en una part més del programa
  •  Enlloc de ser una eina per explorar la vida per part dels infants, van esdevenir un contingut despersonalitzat més

 

És per això que malgrat que durant molts anys els governs d’arreu del món han fet enormes inversions en TIC a les escoles amb l’esperança que això transformaria el seus sistemes educatius … això no ha passat.

Curricularitzar les TIC les ha mantingut com una eina de reforç de les formes més tradicionals d’ensenyar.

Aquests 25 anys d’introduir les tic a les escoles ens han ensenyat algunes coses, sobretot aquelles que sabem que no funcionen:

 

  • NO FUNCIONA tenir moltes aules plenes d’ordinadors, o un ordinador per cada nen, o una tablet per cadascú, o pissarres digitals interactives a totes les aules de l’escola.

És a dir, no funciona tenir grans dotacions de tecnologia i esperar que passi alguna cosa com per art de màgia. Tots els mestres necessitem pensar i decidir que farem “amb tot això” abans d’acceptar-ho a l’escola, i això és un clar plantejament didàctic i de visió de l’educació, del com creiem que s’aprèn i de com volem ensenyar.

cata_1

 

 

  • NO FUNCIONA fer servir les últimes tendències en tecnologia per treballar el mateix i de la mateixa manera.

Massa sovint hem perpetuat models didàctics tradicionals utilitzant pantalles, perquè encara les veiem com elements externs, que no tenen res a veure amb nosaltres, que necessiten d’un esforç gran del professorat per ser utilitzades, que són complexes, amb components que no controlem, …

Així fem servir fitxes i llibres de text digitalitzats, amb plataformes virtuals endreçades, exercicis repetitius, cadires, teclats i pantalles individuals i fins i tot auriculars.

cata_2

 

Encara hi ha una tercera qüestió sobre el que no són les TIC o les TAC a l’escola.

  • NO són eines que podem apagar en entrar a l’aula.

És a dir. Les tecnologies formen part de la nostra vida quotidiana, i també dels nens, però expressament les deixem fora de l’aula, sobretot si són mòbils, tàctils i portables.

 

Mestres, pensem-hi.

Si avui un mestre no sap, o no vol considerar com fer servir les TIC amb els seus alumnes, és que tampoc considera moltes altres qüestions rellevants en el procés d’aprenentatge. I el problema no és que no s’integrin les tecnologies, no; el problema és no saber donar resposta a les necessitats d’aprenentatge claus avui i seguir treballant amb un model educatiu basat en els continguts i que no considera estratègies didàctiques centrades en l’alumne i el seu procés.

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>